Prendre partit

Sovint m'he sorprés amb persones que considere intel·ligents però que es posicionen a favor d'idees que jo considere indefensables. O bé que, al fer l'anàlisi de certs fets, defensen aquells participants que crec que no tenen la raó. I no estic intentant dir que allò que jo pense és allò vertader i, per tant, els que estan en contra estan equivocats. Davant un fet o una idea, intente buscar les raons objectives per defensar una o altra part. Ja sé que som subjectes i, per tant és difícil ser objectiu, però ho intente. El que passa és que, últimamament, estic arribant a la conclusió que cap idea, cap fet, és defendible total i absolutament de manera objectiva. Sempre hi trobe un forat negre, una parcel·la del raonament que, per molt que m'hi he esforçat, no he pogut solucionar, objectivament parlant. Així que em trobe en un punt mort. No sóc capaç d'afiliar-me a cap idea, cap moviment, cap teoria. 

I és que crec que, en tota argumentació, hi ha una part en la qual has de creure no racionalment, sinó amb un acte de fe. Has de creure sense necessitat de demostrar-ho ni que t'ho demostren. I no creieu que no tinc problemes amb això que acabe de dir, donat que, des de que vaig llegir al Goleman sé que un argument no és racional sinó, en gran part, emocional. I aquí he de parar i pensar: si en tot pensament, en tota decissió, hi ha un acte bàsicament emocional, i, al mateix temps, crec que posicionar-se per un o altre pensament comporta un acte de fe (un altre acte emocional)...estic parlant del mateix, no?. És a dir, he arribat a la conclusió que no hi ha cap coneixement d'aquells que en diem objectiu que hem puga ajudar a posicionar-me. De fet ja no crec en els coneixements objectius. I ja sé que el que estic dient fa milers d'anys que ho varen dir gent com Pirrón  o Diógenes Laercio.

D'altra banda, sent que, per aconsegir ser un ciutadà actiu i participant he de ser capaç de posicionar-me, d'elegir l'argumentació que, en cada cas, m'arriba més o m'agrada més per creure en ella d'una forma cega i, com es diu normalment, irracional (irònicament tot pensament ho és). Per què u es socialitza bàsicament amb aquells que pensen o actuen de la mateixa manera. I de vegades u pot discutir amb els companys de pensament, però solament detalls i no profunditats. La base no es toca. 

Així que ahí estic. Parat.  Amb unes idees sobre les coses que canvie sovint. De fet, de vegades, sóc capaç de defendre una postura i la contrària, entenent els arguments de les dues i fent-los meus.