El 'Cineescultura'

I tant que és cultura el cinema. Però no més que la literatura, la música o les festes del meu poble. Perquè el terme cultura fa referència a totes les accions humanes fetes en societat. El que passa és que, quan les coses no van bé, tractem d'idealitzar-ho tot per presentar-ho no com a útil (en el sentit de rentable) sinó com a necessari. I això fan, amb el beneplàcit de mitjans de comunicació diversos, els que es dediquen en aquest país a l'apassionant món del cinema. 

Fa ja cert temps que s'atorgaren la veu de la consciència nacional. Es creuen en la obligació de, quan tenen un micro davant o una gal·la, implicar-se o ficar-se en el fang dels temes socials que més triomfen entre la ciutadania. Supose que ho fan creient que si s'afilien a la veu dels oprimits, aquestos els seran favorables a l'hora de demanar l'entrada a la taquilla de qualsevol cinema. I crec que s'equivoquen. Perquè el que vol veure un aficionat al cinema no és un actor implicat sinó una bona pel·lícula. Si es dedicaren més a pensar en fer gaudir a l'espectador i no amargar-li la nit tindrien més èxit. 

En aquest sentit, crec que s'ha de recordar a molts que el cinema és o ha de ser un espectacle. I com a tal ha de fer gaudir i, per què no, també fer somiar a qui el veu. Per denunciar un tema qualsevol no és necessari focalitzar tota la història en eixe tema. Perquè d'aquesta manera s'acaba aborrint a l'espectador. 

Així que crec que, de tant repetir la tonadeta del 'cineescultura' s'ho han cregut massa. I tracten de fer honor a la idea amb pel·lícules prenyades de realitat cultural. No hi ha res ideal en elles. És com estar mirant per la finestra. I la realitat acaba aborrint perquè, quasi sempre, és previsible.